Un matí d’agost de 2019, el senyor Palomar aterra a Barcelona per instal·lar-s’hi amb la dona i la filla. I és des d’aquí que el seguirem durant tot un any, mentre es dedica a caminar per una ciutat que mira i estudia, i on es deixa travessar per tot el que veu. El Palomar de Tina Vallès està convençut que les coses més properes contenen una espurna capaç d’activar la nostra atenció. No sabem del cert d’on ve ni cap a on va, però les seves passejades, de Sant Antoni al pont de Vallcarca, de Montjuïc a un zoo sense en Floquet de Neu, de la plaça Letamendi al terrat de casa, li permeten apamar els detalls minúsculs d’allò que ens envolta i que sovint no veiem, i transformar-los en literatura. Traslladat a Barcelona, Palomar és i no és el d’Italo Calvino. Com explica l’autora a l’epíleg, « aquest llibre surt d’un no», de la negativa a acceptar la mort del personatge. En un terreny limítrof entre el relat i la meditació del flâneur, El senyor Palomar a Barcelona és el retrat d’un Palomar que funciona com a canal per endinsar-nos en els secrets que la realitat juga a amagar-nos. Palomar –i per extensió la mateixa Vallès– podria ser, de fet, un ull; un ull atent, filosòfic, que ens recorda que tot objecte en el món és una clau mestra per entrar a l’univers, on tot està connectat.
